ENTREVISTA A MIQUELA NICOLAU MAS

"S’haurien d’evitar els extrems; ni la sobreprotecció ni la falta de límits són conductes responsables; de fet, totes dues són considerades com a negligents".

Bon dia Miquela Nicolau, 

Abans de res et volem donar les gràcies per formar part en la VII Jornada Construïm el Futur, fent un taller sobre els fills i les seves emocions, que de segur serà tot un èxit. Som en Toni, en Jesús, na Letty i na Núria, alumnes de 3r d’ESO de l’escola Sant Salvador d’Artà. T’adjuntam aquestes preguntes que segueixen que ens agradaria que ens responguis breument. Moltes gràcies i esperam il·lusionats la teva resposta.

Ens podries donar alguna pista de com serà el taller?

El taller serà un espai de trobada on es parlarà de la importància que tenen les emocions en les nostres vides, tant la dels pares com la dels fills, així  com la influència de les emocions  de la resta de persones, que interactuen amb nosaltres. 

Està clar que no podem evitar sentir el que sentim però si que podem modular la manera com les emocions ens afecten, com les vivim i manifestam. 

I a partir d’aquí, farem una dinàmica, on cada un dels assistents pugui dir la seva. Els pares veuran d’una forma pràctica i entretinguda, que és important distingir entre pensaments, emocions i accions. 

I ja veurem el que surt…

Quin és l’objectiu del taller, és a dir, què t’agradaria que s’emportessin els pares?

En principi l’objectiu seria que els pares puguin entendre una mica millor com funcionen ells mateixos i els seus fills a nivell emocional,  i que això els permeti tenir estratègies d’afrontament davant el “festival d’emocions “ que suposa el dia a dia amb ells, a qualssevol edat.  

Quin és el canvi psicològic que caracteritza l’adolescència?

L’adolescència implica canvis físics i psicològics. 

A nivell psicològic es donen una sèrie de canvis; conductes d’irascibilitat, canvien d’opinió constantment i es tornen imprevisibles, es va deixant poc a poc la ingenuïtat de la infantesa. 

Es pot dir que mostren un estat d’ànim volàtil: avui es volen morir i l’endemà són les personetes més felices del món. 

D’altra banda, l’adolescent passa per una fase de reafirmació i cercant espais d’autonomia i d’independència dels pares.

Ja ho diuen: L’adolescència l’han de passar els pares i els fills. Abans era així i ara també.

Per què el títol “Els meus fills: un festival d’emocions”?

En principi quan em varem proposar dur a terme un taller sobre emocions, vaig pensar en diferents títols i em vaig decidir per aquest, perquè crec que per una trobada com són aquestes jornades que es preparen amb tanta il·lusió per part dels alumnes, claustre de professors, etc. es mereixien una connotació de festa i alegria. 

D’altra banda, en qualsevol moment del dia podem tenir emocions molt variades, barrejades entre agradables i desagradables i que vistes des d’ una certa distància, sembla un festival que en segons quins moments ens costa entendre. Ja siguin les del nostres fills com les nostres pròpies, com a pares. 

Creus que els adolescents han canviat d’ara a fa trenta anys?

Els adolescents d’avui dia són diferents en molts d’aspectes, si bé l’essència d’un adolescent és la mateixa. És una etapa de descobriments plena de canvis de tot tipus: físics, emocionals, socials i psicològics. 

Fer-se gran és un repte per a qui ho viu però també per als seus pares.  

Quins canvis hi podem trobar? Crec que hi ha moltes coses, perquè en 30 anys hi ha hagut canvis significatius  a diferents àmbits: social, familiar , educatiu… i  no en parlem a nivell tecnològic. 

A nivell familiar , avui dia ens trobam que hi ha moltes famílies on tant el pare com la mare fan feina fora de casa i amb una jornada ben llarga. També passa a les famílies monoparentals. Mentrestant  els fills passen molt de temps tots sols o bé anant a activitats extraescolars, esperant als pares que surtin de la feina. Amb tot el que implica això, molts d’adolescents dinen tots sols i supleixen la figura d’un adults per la d’una pantalla.  

Fa 30 anys, els nins i joves passaven més temps pel carrer i jugant amb els amics a tot tipus de jocs, sobretot més dinàmics, on hi havia molta comunicació. 

A dia d’avui aquesta comunicació ha canviat i sobretot amb  l’aparició de les noves tecnologies. Fa 30 anys no hi havia internet ni mòbils. En canvi ara estam envoltats d’ordinadors i dispositius electrònics que ens permeten comunicar-nos d’una manera ràpida, amb aplicacions de tot tipus que faciliten  enviar  missatges i imatges. Amb moltes coses de les que feim, si no hi ha imatges o vídeos, sembla que no s’ha fet res. Això, cada vegada més, ho podem veure tant a l’àmbit familiar, l’àmbit educatiu i a nivell de relacions entre iguals. 

Internet i les noves tecnologies han transformat les relacions dels joves. Això implica més llibertat, però a la vegada s’ha d’ensenyar a assumir més responsabilitats. 

T’agradaria que els joves canviéssim la nostra manera de ser?

M’agrada com són els joves, no canviaria la seva essència, encara que som conscient que es podem millorar alguns aspectes. 

Tenc la gran sort de fer feina amb molts de joves i cada dia m’ensenyen coses noves, els estic molt agraïda. 

Com a psicòloga, és un luxe poder estar xerrant durant una hora  amb un adolescent i que et miri als ulls i t’escolti. No puc desaprofitar l’ocasió!!

Alguns corrents parlen de tractar sempre amb amor als infant i d’altres de tractar-los amb mà dura. Quin és el punt mig?

Consider que tractar-los amb amor, tendresa i amb afecte és essencial, però també ho és per qualssevol persona. El que passa és que també hi ha d’haver uns valors, unes  regles bàsiques, unes directrius, i unes normes de convivència que s’han de complir. 

El que s’hauria d’evitar són els extrems; ni la sobreprotecció ni la falta de límits són conductes responsables, de fet totes dues són considerades com a negligents. 

Per tant, hauríem de treballar per aconseguir tractar els nostres fills combinant disciplina i afecte. 

Establir poques normes, clares i que l’adolescent tengui capacitat per maniobrar. La feina dels pares seria supervisar i fer una feina d’acompanyament. 

Ja ho diuen: fàcil dir-ho i difícil de fer.